Gentil Puig i Moreno

Gentil Puig i Moreno

Centre Cultural Català del Vallespir

Articles


11/6/2013

Allò que els catalans no poden entendre dels francesos, o els costa tant d’entendre…

Plànol de la situació militar de França l’estiu de 1793, color taronja dissidents i federalistes.





Si proposo aquest títol és perquè he publicat fa pocs mesos a França alguns articles entorn del tema de Catalunya, i d’allò que els ciutadans francesos no entenen gaire del nostre país, tant pel que fa a l’autonomia com -i això encara ho entenen menys- la independència.
 
En efecte, els ciutadans francesos no poden entendre com ha pogut funcionar d’ençà dels anys 80 un país amb una mena de federalisme de l’Estat espanyol, o com funciona un estat federal, com Alemanya, perquè a França no hi ha federalistes, ni federalisme d’ençà del 1793, fa dos segles i escaig. A partir d’aquell any fatídic (un borbó hi va perdre el cap), jacobins i montagnards, majoritàriament parisencs i centralistes, van eliminar físicament durant el període del terror vermell del 31 de maig al 2 de juny de 1793 (ja se sap com) els federalistes girondins i brissotins, com el mateix Brissot, Roland, Condorcet, Vergniaud, Isnard, Guadet, Corday, etcètera, que havien comès errors en la guerra. Uns girondins encara avui totalment ignorats, o menys coneguts que els montagnards i jacobins com, Mirabeau, Danton, Robespierre, Marat, Barnave, Grégoire, Saint Just, etc. L’oposició entre girondins i jacobins marcava l’inici de la lluita entre el centre i la perifèria de l’Estat francès.
 
Els girondins[1] provenien de les burgesies il·lustrades de tota la geografia perifèrica francesa. El 1780, un d’ells, La Fayette, ja havia col·laborat amb George Washington dirigint les tropes de Virgínia contra el anglesos. Els federalistes nord-americans van ratificar la constitució federal dels Estats Units el 17 de setembre de 1787 a Filadèlfia -tot just dos anys abans de la Revolució francesa de 1789-, un text que inspiraria els girondins.
 
Els girondins, majoritaris a l’assemblea constituent durant aquella primera etapa de la Revolució francesa (1789-1791), van ser els protagonistes i organitzadors de la famosa festa de la Federació el 14 de juliol de 1790, que va reunir delegats de 83 departaments al Champ-de-Mars, però també a la ciutat de Lió amb els departaments del sud de França, festes que reunien totes les forces revolucionàries.
 
D’ençà de l’època revolucionària i fins a l’actualitat, es pot dir que les cinc repúbliques franceses han perpetuat un sistema polític centralista iniciat pels jacobins de 1793. Tant Napoleó Bonaparte, durant el Consulat (1799-1804) i el Primer Imperi (1804-1815), com la III República (1870-1940) han reforçat un sistema centralitzat amb la figura del prefecte, representant de l’Estat central. La concepció militar de Napoleó va acomodar-se a un sistema centralitzat heretat de la Revolució i dels jacobins. També la Tercera República francesa, gràcies al colonialisme triomfant del final del segle XIX i la primera meitat del segle XX, va poder consolidar un Estat centralista fort i eficaç amb una administració i una escola laica, que van planificar amb resultats d’èxit la unitat política i lingüística del conjunt del territori estatal. I tot això, segellat amb monuments als morts i amb la sang de les víctimes de dues guerres mundials.
 
Finalment, el que l’Estat espanyol no aconsegueix realitzar al final del segle XIX, França ho aconsegueix amb escreix, perquè les circumstàncies històriques li eren totalment favorables, mentre que les de l’Estat espanyol eren contràries. El segle XIX sembla ser doncs el punt d’inflexió pel que fa a la construcció o consolidació d’aquests dos estats. Un èxit francès evident i un fracàs ibèric mai no resolt.
 
Un altre element significatiu que enterboleix la comprensió que els catalans tenim del pensament o la ideologia dels ciutadans francesos és la pròpia cultura francesa i la seva tradició democràtica, que ens fan sovint enveja. Els catalans som massa sovint molt admiradors, gairebé amb fascinació, de la cultura francesa i la seva literatura, potser perquè la cultura ibèrica no ens ha produït tanta admiració. És una suposició, basada però, amb la tendència catalana a mirar cap al nord, més que no pas cap al sud. Nord enllà on diuen que la gent és més… com observava el nostre gran poeta.
 
Cal reconèixer que la cultura francesa ha impressionat gairebé sempre els nostres grans artistes, i els de tot Europa, que sovint van preferir com a capital intel·lectual París, més que no pas Londres, Roma o Berlín. Una cultura francesa, amb tot allò que va saber aglutinar, que ha volgut ser universal, oblidant a vegades que, de fet, totes les cultures, petites o grans, també formen part de la cultura universal.
 
Aquesta admiració nostra de la cultura francesa, no té, però, res a veure amb la concepció centralista de l’Estat francès, que els catalans no poden entendre ni acceptar. En nom d’una igualtat abstracta inspirada en els drets de l’home i del ciutadà, tenim ara un ciutadà francès completament arrencat de les seves arrels històriques, territorials o lingüístiques. Car, de fa més de dos segles ençà, els ciutadans francesos pertanyen a uns departaments administratius, amb noms de rius i muntanyes, que els han separat de les antigues regions, considerades províncies d’antic règim. Unes regions històriques amb noms il·lustres com, Bretanya, Normandia, Picardia, Alsàcia, Lorena, Franc Comtat, Provença, Gascunya, Aquitània, Alvèrnia, Llemosí, Llenguadoc, Rosselló... Certes regions històriques tenien llengües de cultura, com els trobadors provençals o llemosins del segle XIII ben coneguts i estimats dels catalans, mallorquins o valencians.
 
Què queda avui d’aquelles llengües i territoris anomenats púdicament regionals? Ben poca cosa, ai las! El passat 7 d’abril de 2013, els ciutadans alsacians han estat convocats a un referèndum per tractar de reunificar dos departaments (Haut Rhin i Bas Rhin) en una sola entitat regional, Alsàcia. Doncs bé, aquests mateixos ciutadans alsacians han votat en contra de la reunificació, demostrant així que 200 anys de jacobinisme pesen molt més que el record de mil anys de cultura regional. Què podem entendre, nosaltres, catalans de tot plegat? Poca cosa. És desesperant o incomprensible, però França és així, contradictòria i insòlita. Caldrà esperar 200 anys per retornar a la normalitat i al respecte de la llarga història dels pobles? No ho sé.
 
El que sabem és que les regions actuals franceses, pensades pels alts funcionaris estatals parisencs, no tenen gran cosa a veure amb l’economia, ni amb la història ni la cultura. Les 18 regions-programa hexagonals tampoc no corresponen ben bé a allò que la Unió Europea entén per regions, d’aquí que alguns politòlegs especialistes de la qüestió[2] pensin que existeix una visió francofrancesa de les regions, que té poc a veure amb la concepció de la UE.
 
El traçat regional actual, va néixer durant els anys 50 i 60 de la pretensió administrativa de racionalitzar el territori de l’hexàgon francès per soi-disant disminuir el nombre de regions i de departaments. Però, si prenem com a exemple la regió dels Països del Loira, s’observa que amputava una part de la Bretanya i creava un territori totalment artificial. Encara avui, la incorporació del departament de la Loire-Atlantique a la regió Bretanya és objecte d’un debat polític aferrissat perquè en lloc d’unir, l’Estat va separar. Mateixa situació a Normàndia: en lloc d’una, dues regions (Alta i Baixa Normandia). La fusió de les dues entitats és demanada per referèndum popular, però pot ocórrer el que acaba de passar a Alsàcia. Pitjor encara, la regió PACA, acrònim de Provence, Alpes, Côte d’Azur que reuneix el que sempre ha estat unit. La Côte d’Azur i els Alps de l’Alta Provença sempre han format part de la Provença històrica. I no parlem de la regió Midi Pyrenées (amb Tolosa de Llenguadoc com a capital) que, tant un terme com l’altre, no signifiquen res, si no és negar l’existència històrica del Llenguadoc. No acabaríem de trobar situacions insòlites i nefastes per a l’economia i la cultura de cada regió. Hi ha una feina ingent per restablir la coherència econòmica, històrica, cultural i lingüística de les regions de França, però de moment només una sola força política s’ho proposa clarament, i no ho pot fer sola, és Europe Ecologie Les Verts.
 
Com sortir de l’impàs que acabem de descriure? Sembla realment impossible. Talment les mentalitats han estat configurades per continuar negant el que el sentit comú i la història han creat durant segles, enfront de l’hipercentralisme de l’Estat francès. Una societat bloquejada?
 
Sembla però que la regió de la Bretanya ens indica una mena de sortida; és un exemple insòlit del que un poble unit, treballador i pacífic pot arribar a aconseguir d’un estat com França quan tracta de combinar identitat regional i economia mundialitzada. En tot cas, el poble de la Bretanya té molt clar que la seva visió regional és més europea que no pas francesa. Ja no és un territori aïllat com en el passat. El que és admirable és que hagi aconseguit moltes concessions o conquestes al llarg d’aquests 50 darrers anys. Potser a partir de les mateixes febleses i contradiccions de la potent maquinària administrativa i política francesa? És una pregunta que pot sorprendre, i explicar com la Bretanya hi ha arribat mereixeria, sens dubte, un altre article.
 
També ens podem demanar per què les altres regions franceses no s’hi han inspirat. Pot ser que no hagin tingut les mateixes possibilitats o les seves qualitats d’unitat, de constància i d’estratègia política per reeixir? Moltes preguntes i poques respostes.


[1] Cf. François Furet et Mona Ozouf (dir.), La Gironde et les Girondins, Paris, Editions Payot, 1991.
[2] Michel Nicolas, Breizh, la Bretagne revendiquée, Skol Vreizh, Rennes, 2012, 445 pp.
 


Comentaris

#8
Carles - Guardiola de Berguedà
21 de juny de 2013, 23.06 h

Certament els francesos, per la seva concepció jacobina de l'Estat, no han entés -o no els ha convingut entendre- mai res del fet català. Curiosament, però, el cas dels quebequesos l'entenen a la perfecció. Tenen una capacitat d'enteniment a la carta.

Crec que la feina persistent de gent com en Mikael Boldore-Penlaez a la Bretanya o en Guy Talamoni a Còrsega, poden ser la punta de llança que obri una escletxa a mig termini. I això ho podrien aprofitar la resta de pobles oprimits (Occi... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

#7
Jordi Guillaumes - Barcelona
21 de juny de 2013, 20.16 h

Sempre he pensat que _podria_ arribar a deixar en segon terme els meu orígen i la meva condició de català per abraçar una cultura tan gran i brillant com la francesa, que ha aportat grans coses a la Humanitat, en els àmbits de les ciències, de la cultura, de la filosofia i de l'avanç social...

... igualet, igualet, que Espanya, el país més cutre d'Europa, amb aportacions tant impressionants com la tortura d'animals com a "fet cultural d'especial protecció"...


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

#6
David Roig - Barcelona
21 de juny de 2013, 18.42 h

Espanya ha estat sempre una alumna fracassada de França. França
, l'estat francès, ha estat sempre el model a seguir per a Castella, però no ha aconseguit, de cap de les maneres, aproximar-se el més mínim als resultats uniformitzadors assolits per França.
La majoria social independentista a Catalunya crec que certifica aquest fracàs d'Espanya: lluny d'espanyolitzar-nos, Espanya ha creat un rebuig enorme que arriba als fills i néts d'espanyols instal·lats a Catalunya. Fracàs total i... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

#5
Kefes - Sitges
21 de juny de 2013, 17.09 h

#2 http://www.jornalet.com/


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 0

#4
Antònia - Sant Joan d'Espí
21 de juny de 2013, 13.11 h

#1 Penso que la diferència principal entre França i Espanya, és que mentre que París té el poder polìtic i l'econòmic, Madrid té el poder polític i Catalunya té el poder econòmic, són dues coses totalment icompatibles, perquè el poder va relacionat amb els diners. de manera que perquè Madrid pugui exercir el seu poder necessita robar els diners, cosa que sempre causa malestar, tal i com nosaltres estem patint de primera mà.


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 1

5 -10 -20 -tots
1
-
2 >



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Carrer València, 558, 6è 1è
08026 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX

I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, ha rebut l'ajut de: