No sembla que el moviment d’ara sigui gaire nou, la història és tossuda i va repetint situacions en què l’argument és el mateix. I depèn dels problemes de fons que derivi més o menys cap a alguna mena de violència.
L’anarquisme a Catalunya té clars precedents. Però també els té arreu d’Europa. El malestar, moltes vegades o sempre, és justificat, és un terreny abonat perquè hi broti la utopia llibertària. I per tant, ara que ho hem vist i estudiat els que tenim un cert interès per la història, podem trobar precedents similars i preveient els mateixos resultats. Pensar que no hi ha utòpics i aprofitats darrere les expressions i manifestacions públiques és una mera ingenuïtat. I no voldria pas dir que els il·luminats no assenyalin la situació precària dels indignats, sinó tot el contrari. I segurament hi ha els que encara creuen, com Rousseau, que tothom és bo i que la societat malmet les persones. Els discursos dels indignats a les assemblees poden ser meravellosos, emotius i carregats de raó. Només cal recordar les cançons de Raimon i en especial aquella que es titula «Diguem no», que ens posava la pell de gallina quan, sota la dictadura, era impossible exercir els drets polítics i patriòtics elementals a les urnes.
A Catalunya hi ha una lamentable experiència amb l’anarquisme. Durant molt de temps, els anarquistes de bona fe, la gran majoria, s’havien posicionat contra els partits polítics que consideraven representants de la burgesia de dretes o d’esquerres. El cap de l’anarquisme del meu poble no va participar en la revolta dels 6 d’Octubre del 1936 perquè la interpretava com un afer burgès.
La feina que van tenir en Layret i el Noi del Sucre per a portar els anarquistes a votar: per a l’anarquisme utòpic no hi havia déu ni patró ni partits polítics ni urnes, i els esforços dels anarquistes nomenats foren immensos per a portar els treballadors a votar, abans de ser assassinats ells mateixos, víctimes de pistolers. I és clara la història dels comunistes que en plena Guerra Civil, concretament el maig del 1937, esborraren els anarquistes del mapa polític, malgrat el seu fervor antifranquista, però utòpic, i que entorpia el curs de la guerra contra Franco. Després de la derrota republicana, el franquisme va acabar la feina assassinant-ne una multitud.
Però és que la historia és dura amb els utòpics: la Revolució Francesa va transformar gran part del pensament europeu, però va acabar en mans de Napoleó. La revolució soviètica, després de la revolució històrica de l’octubre del 1917, va tenir Lenin i Stalin.
L’esperit assembleari només és practicable en petites unitats, com va ser al meu poble de Vallirana, que, el 18 de juliol, el comitè revolucionari va posar ordre, i dirigits per un líder, Fèlix Alsina, va establir ordre i control al poble, manant sobre un comitè fidel a ell. L’esperit assembleari només triomfa en àrees petites, i encara: a Vallirana, quan els comunistes van instaurar el seu ordre a Catalunya, en Fèlix, l’idealista de la FAI, va haver de marxar al front, on se li va perdre el rastre. I el poble va esdevenir comunista.
Espero que els indignats i tota la societat d’avui tinguem més sort i que les assemblees no passin d’aquí, i que no hi hagi cap poder català o de fora que estigui atent a utilitzar la bona fe de la gent, que té problemes molt greus, per a esdevenir una nova dictadura d’algun signe.
