Entrevistes


24/7/2017

Víctor Baroja: "Els pobles es transmeten moltes coses a través del joc"






etiqueta Federació Catalana de Joc Tradicional





Víctor Baroja és mestre de formació. Després d’exercir a les aules durant molts anys, va passar a la gestió cultural, sense perdre l’interès pel món educatiu i social, el joc i la cultura popular i tradicional. Ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, i ara lidera l’incipient Federació Catalana de Joc Tradicional.
 
La Federació Catalana de Joc Tradicional tot just fa uns mesos que ha començat a rodar. Amb quins objectius neix i per quina raó es va decidir posar en marxa?
Fer visibles les pràctiques lúdiques que tenen arrels tradicionals i donar suport a les diferents entitats que formen part de la federació. També volem establir relacions i treballar en xarxa amb altres entitats similars en l’àmbit internacional per intercanviar experiències i donar a conèixer al món els nostres jocs.

Es valora prou socialment, la importància del joc tradicional com una de les peces claus de la cultura popular?
Sincerament, no. Tothom juga o ha jugat. Jugar és una part essencial de la condició humana, i potser pel fet de ser tan propera nosaltres, no s’ha reconegut prou el rang que mereix a la nostra societat.

Sovint es dóna més importància a altres manifestacions de la cultura popular que no pas al joc, que sovint es pensa que està adreçat només als infants. Quin paper té el joc en la construcció de l’imaginari col·lectiu?
És clau. Fa anys que nosaltres defensem allò que “Som el que juguem”. Els pobles es transmeten moltes coses a través del joc: vocabulari, gestos, etc. Quan es troben persones d'una mateixa generació i reviuen la seva infantesa, el joc apareix sempre i de manera potent. Parlem en una llengua, estimem en una llengua i juguem en una llengua.

A Catalunya cal més suport institucional al joc tradicional, o la col·laboració amb les administracions ja és sòlida?
El suport està començant a ser potent i ferm, però s’ha de mantenir ferm. Abans ja hi havia iniciatives que potenciaven el joc tradicional, però des que Catalunya va anar com a país al Tocatì, festival de jocs al carrer de Verona, el més important en el seu gènere, que el suport de les administracions va en augment. L'ajuntament de Barcelona també fa uns anys que ofereix una proposta per apropar el joc tradicional a la ciutadania i cada cop més municipis inclouen propostes de joc tradicional al seu catàleg d'activitats.

La tradició de tots aquests jocs es difon prou a les escoles? Competir amb videojocs i telèfons mòbils no deu ser pas fàcil...
Aquí hi ha dos temes apassionants i difícils alhora: El binomi joc i escola i els videojocs i similars. L'escola fa molts anys que intenta recuperar aquests jocs des de diferents àrees: educació física, llengua i música, però hi ha el perill que els infants ho acabin vivint com una matèria més i que quan acabin de jugar se n’oblidin. Cal que l'escola faci jugar com una vivència, de manera transversal. El menjador escolar és un espai excel·lent per jugar i fer jugar, sense la pressió del currículum. Cal jugar a l'escola però que sigui el més natural i espontani possible.
Sobre la competència amb els videojocs, nosaltres no volem competir amb ells. Els videojocs tenen una indústria molt potent amb la qual mai podrem competir, alguns estan molt ben dissenyats i tenen potencials educatius interessants. Ara bé, cal que els infants i els joves coneguin el màxim de jocs possibles, siguin de taula, en format electrònic o tradicional. Per a nosaltres, el joc tradicional aporta quelcom que els altres no poden aportar, un origen popular i un procés de transmissió patrimonial.

Quina acollida han tingut les trobades de jocs tradicionals que heu organitzat?
Molt bona. Estem molt contents de tot allò que es genera a les nostres trobades. Potenciem, i molt, que els pares i mares i els avis i àvies siguin els “monitors i monitores” de veritat. A partir dels estímuls lúdics que els proposem en forma de joc, volem que les famílies parlin i juguin juntes. I quan acaben les jugades sabem que la gent encara en parla perquè han compartit una bona estona en família.

Hi ha jocs tradicionals que siguin compartits pels territoris de parla catalana, més enllà de Catalunya, que posin de manifest els vincles culturals entre aquests territoris?
Hi ha molts jocs que estan presents a tot el món, com les baldufes o les rutlles, altres que compartim amb Europa, com les bitlles o jocs de llançament. En general, Catalunya, com a terra de trobada de pobles, ha recollit un ampli repertori de jocs. No podríem dir que hi ha uns jocs només catalans, però sí que podríem dir que hi ha uns jocs de la Mediterrània com ara la morra o el joc de pilota. El que sí que ens uneix com a poble són els jocs que incorporen cantarelles o jocs de falda, en què la llengua és l'instrument de joc. Per exemple, a l'escarabat bum bum s'hi juga, amb els matisos lògics de cada zona, a tots els territoris de parla catalana.

Falten encara moltes coses per saber sobre el món del joc tradicional? És a dir, cal destinar diners i temps a la investigació en aquest camp?
Falten estudis seriosos i actuals. El fet que tothom hagi jugat fa que es pensi que tothom en sap, de jocs. Cal una aproximació pluridisciplinària, rigorosa i científica. No des d'un sol punt de vista. El joc és tan complex que requereix una anàlisi molt àmplia, i efectivament això necessita recursos. És una aposta clara de la Federació afavorir la recerca i la difusió.

Percebeu un interès creixent tant d’infants com d’adults per conèixer i practicar aquests jocs?
El percebem especialment entre els adults de mitjana edat que veuen que amb la globalització tot el món juga al mateix, i aleshores apareix la necessitat de jugar a allò que ens és més proper, allò que reconeixem com a nostre. Aquest interès d'aquest col·lectiu fa que la gent gran prengui valor en tant que dipositaris d'un ric patrimoni lúdic i que es vulgui recuperar, conservar i transmetre. Els infants tenen molts altres estímuls, quan juguen a jocs tradicionals s'ho passen molt bé però també juguen amb altres coses. Han de conèixer els jocs tradicionals perquè els uneix a un passat i a un territori.
Constatem que els infants des dels 11 fins als 16 anys no participen gaire dels jocs tradicionals i s'aboquen a d'altres formes de joc, però quan són més grans tornen a jugar als jocs dels adults per la necessitat de sentir-se membres de la comunitat.

D’entre tots els jocs tradicionals, quin és el seu preferit?
Això és com preguntar a un nen si estima més la mare o el pare! Però si m'hagués d'emportar un de sol a una illa deserta, m'enduria un manat de naips. Si estic sol puc fer solitaris, si som dos també podrem jugar i si som colla la diversió està garantida. 

Gemma Aguilera


Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Carrer València, 558, 6è 1è
08026 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX

I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, ha rebut l'ajut de: