Lluís Calduch, tota una vida dedicada a la dansa


Entrevistes


22/5/2017

Lluís Calduch: "La dansa és una manera de viure i compartir"

Lluís Calduch, tota una vida dedicada a la dansa

etiqueta Esbart Ciutat Comtal





Poques persones poden fer un diagnòstic tan precís sobre l’evolució dels esbarts en la Catalunya contemporània. Lluís Calduch, director artístic de l’Esbart Ciutat Comtal durant gairebé quatre dècades (1970 -2017), té unes idees molt consolidades sobre la creació artística i el rol que poden jugar els esbarts del segle XXI. Amb la gravadora ja tancada, insisteix que els dansaires catalans han d’exigir-se la màxima professionalitat. Assumir la condició d’amateurs, i així justificar les possibles mancances, és un error greu. En la filosofia coreogràfica de Lluís Calduch, l’exigència no és un obstacle sinó una condició per a gaudir de la dansa amb màxima intensitat. 
 
Ha acabat una llarga trajectòria coreogràfica. Quina valoració en feu?
Sóc dansaire des del 1962. Tota la vida he viscut relacionat amb la dansa. M’ha aportat moltes coses: conèixer persones molt interessants, visitar llocs que mai hauria imaginat, portar creacions pròpies en teatres i places de tot el país... Més que una afició, la dansa per a mi és una dèria. Una manera de viure que m’ha permès compartir grans experiències. Per això és tan gratificant saber que bona part de la vuitantena de coreografies que he creat segueixen sent ballades. Pensar que he contribuït a fer feliços molts dansaires, i a augmentar el nivell artístic dels esbarts, em fa sentir molt satisfet.
 
Molts pocs coreògrafs tenen la perspectiva històrica que vostè disposa. Com recorda els seus inicis professionals?
Quan vaig assumir la direcció de l’Esbart Ciutat Comtal, ara fa 37 anys, la situació política i social era molt diferent. Els anys de la dictadura van ser difícils, però els esbarts vam saber resistir. Els esbarts, com molts altres col·lectius, era una manera d’expressar ideals democràtics i catalanistes. Si vam ser capaços de ballar en català amb l’alcalde Porcioles, ningú podrà aturar mai la nostra activitat.
En l’àmbit professional, aquells anys van aportar-me un gran bagatge. Sempre he pensat que per a deformar una forma artística, prèviament cal conèixer-la molt bé. Fou molt útil, per a mi, conèixer amb profunditat les danses típiques catalanes. Reivindico la necessitat d’aprendre molt bé la dansa catalana pura.
 
Durant aquests 37 anys de direcció artística, ha estat capaç d’imprimir un segell propi a l’Esbart Ciutat Comtal.
Vaig assumir la direcció de l’Esbart des de la innocència i la ignorància, poc conscient de la gran responsabilitat que comportava. Per sort,  vaig ser un dels afortunats que va poder treballar amb mestres com Manuel Cubeles, Albert Sans, Joan Serra, Salvador Melo, Eduard Ventura, Jaume Guasch, David Martínez... Gràcies a l’aprenentatge d’aquests mestres  vaig entendre que la coreografia tradicional era important, però el rigor i treball escènic no ho era menys. Ells em van transmetre la necessitat d’innovar constantment.
 
Com vau viure aquesta evolució entre la dansa tradicional i els espectacles de nova creació?
A poc a poc. Primerament, vaig introduir arranjaments a balls folklòrics d’arreu del país: els balls de valencians, jotes ebrenques, el ball francès... Fou necessària aquesta base per atrevir-nos a fer espectacles de nova creació. L’any 1998 suposa un punt d’inflexió. Presentem al Centre Cultural de Terrassa l’obra Cròniques d’un sentir, completament ideada i produïda per l’Esbart Ciutat Comtal i amb coreografies totes meves. Això significa que ja tenim una manera de treballar definida i una concepció de la dansa molt clara. Des de llavors, no hem parat de fer espectacles propis.
 
L’han transitat gaires esbarts, aquest camí innovador?
Ara hi ha més opcions coreogràfiques a l’abast dels esbarts, i això facilita la innovació. El més important és que cadascun decideixi què vol fer, i com vol fer-ho, en funció de les seves aptituds. Des de l’Esbart Ciutat Comtal, sempre hem intentat ser conscients de les nostres limitacions. Si no s’és realista, els espectacles no són prou rigorosos. Els esbarts no són més o menys importants en funció del seu nivell artístic, sinó gràcies al mateix fet associatiu: la tasca cultural i social que canalitzen. La gran presentació de candidatures als Premis Antoni Carné crec que demostra aquesta vitalitat. Això ens defineix com a país.
 
Possiblement molts esbarts volen innovar les seves coreografies, però no tenen gaires recursos logístics al seu abast. Quins consells els hi donaria?
Insistir en la necessitat de conèixer molt bé les bases de la dansa catalana i adaptar-se al grup humà de dansaires. Si els dansaires no es troben a gust ballant, transmeten la seva incomoditat, i és impossible que l’espectacle surti bé. Per altra banda, recomano tenir molt ben pensat el guió que volen executar. El gust artístic sempre serà subjectiu, i en conseqüència subjecte a rebre elogis o crítiques, però és important que els espectacles gaudeixin d’una coherència interna. És més fàcil detectar els errors que explicar què està ben fet.
 
A l’Esbart Ciutat Comtal, els rols de l’equip tècnic estan molt definits.
Pensem que treballar amb un rigor professional millorar la qualitat de l’espectacle, i això implica definir els responsables de vestuari, il·luminació, so, etcètera. A més, genera una dinàmica molt positiva, que aconsegueix implicar molta més gent en la preparació de l’espectacle. Com més coral sigui la visió de l’esbart, més fàcilment podran trobar solucions als seus problemes.  
Aprofito aquesta entrevista per manifestar la disponibilitat de l’Esbart Ciutat Comtal a assessorar als esbarts i donar-los suport si ho necessiten. Nosaltres vam començar de zero, i crec que els podem ser útils explicant a nostra experiència.
 
En una entrevista a Tornaveu, Marcel Casellas lamentava que a Andalusia ballin amb naturalitat les sevillanes, a Portugal els fandangos, però que a Catalunya ens costi dansar en ambients col·loquials.
Hem volgut ser tan moderns que hem deixat de banda les nostres tradicions. A Aragó, tothom es vesteix amb el vestit tradicional per les festes del Pilar; a València, per les falles; a Andalusia, per la Feria. Els catalans sembla que ens avergonyim de les nostres danses tradicionals. Hem renunciat a fer pública la tradició, i això dificulta enormement que les noves generacions s’hi sentin vinculades. En Marcel Casellas està fent una gran feina perquè la gent balli “a la catalana”, i senti les danses catalanes com a pròpies, però admeto que als esbarts ens costa enganxar-nos als seus esforços.
Possiblement la problemàtica té un rerefons sociològic, sobre la manera com percebem el ridícul. Per capgirar la tendència és necessita intensificar la divulgació de les danses a les escoles. Si els nens es diverteixen ballant danses tradicionals, quan creixin les ballaran amb naturalitat. No importa tant que marquin els punts molt correctament, sinó que se sentin atrets i identificats per aquestes danses.
 
Recentment heu tornat de Montevideo, on heu impartit un Curs de Dansa Catalana.
L’any 2003, la directora de l’esbart del  Casal Català de Rosario em va comentar la dificultat dels casals catalans en poder obtenir  materials per organitzar un curs de dansa catalana. Després de parlar amb la Generalitat de Catalunya, vam decidir desplaçar-nos-hi per internacionalitzar la dansa. Vàrem fer el primer “Taller de dansa catalana” pels Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica l’any 2003. I enguany, ja hem celebrat la vuitena edició. Ensenyar dansa catalana a l’estranger és una gran injecció d’energia per a nosaltres, i una manera  econòmica de fer país per a la Generalitat. És admirable l’interès que mostren els alumnes per tots els aspectes relacionats amb la dansa i cultura catalana. Segurament sigui certa aquella dita que cal haver perdut una cosa per valorar-la com es mereix.
 
Alliberat de la direcció de l’Esbart Ciutat Comtal, ja deu tenir preparats nous projectes.
A curt termini, tinc dos projectes en mans. Amb l’Esbart Santa Tecla, juntament amb el David Martínez, estem creant una coreografia que pivota entorn les cançons de Lluís Llach. També estic molt involucrat com a professor del Festival Ésdansa, en el qual treballaré al costat de grans companys, com ara el Cesc Gelabert, la Montserrat Colomé, la Teresa Agustí, la Joana Vila i el Josep García. I lògicament, seguiré vinculat a l’Esbart Ciutat Comtal com a assessor de la direcció artística, i oferint els meus consells en tot allò que pugui ajudar. Sempre he estat vinculat a la dansa, i em temo que sempre ho estaré. 


Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Carrer València, 558, 6è 1è
08026 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX

I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, ha rebut l'ajut de: