Autoretrat de Forner, el jugador de pintura


Entrevistes


11/4/2017

Forner: "M'agrada que l'espectador empri també el tacte i l'olfacte"

Autoretrat de Forner, el jugador de pintura


Obra de Forner, judador de pintura



etiqueta Art, País Valencià





L'artista plàstic Forner (Algemesí, la Ribera Alta) és conegut artísticament com a “jugador de pintura”.

Va estudiar Belles Arts a la Facultat de Sant Carles de la Universitat Politècnica de València. Ha exposat arreu del País Valencià (Algemesí, Xiva, Sollana, Dénia, Xàtiva, València, Sogorb, Torrent, Alacant, Xest, Pego, Tavernes de la Valldigna, Sueca, Cullera...); així com en altres ciutats de l’estat (Barcelona, Madrid, Pamplona, Tomelloso, Barakaldo...) i a l’estranger (Brussel·les...).

Resulta difícil descriure els seus quadres, perquè són ben innovadors. Tal vegada, però, vostè pugui fer-ho… Com els definiria?
M’agrada definir-los com ‘pintura en estat pur’, per estar elaborats sols amb la pròpia matèria sense cap tipus de suport. Són composicions que es mostren a l’observador sense marc ni cap mena d’enquadrament. També podem definir-los com pintura bidimensional, fins i tot tridimensional, segons la forma en què la matèria ha de prendre en cada procés de creació.

En un primer moment, la meua obra havia estat marcada per l’expressió en la pintura i el color. Utilitzava el suport –el llenç o la fusta– per fer el fons on confinar el color amb el qual després anava a fer l’expressió amb eines i pinzells; generalment de gran dimensió.

Sempre he sentit una preocupació constant pel color, així com per la forma de barrejar-los i combinar-los amb altres elements que integre en el procés de creació.
Durant uns anys, vaig estar fent composicions utilitzant gomets de vinil. Com que els colors venien ja elaborats, el “joc” consistia a combinar les tires adhesives de diverses formes i colors per aconseguir sensacions visuals colpidores. Durant un temps vaig viure una experiència gratificant. Però prompte em vaig adonar que aquelles composicions tenien un cert aire de producte industrial i aquella experiència ja no em produïa la plena satisfacció que u sempre va buscant.

Finalitzant els estudis de Belles Arts, durant l’elaboració del projecte de final de carrera, vaig entrar en un punt d’inflexió. Les converses força interessants mantingudes amb un dels professors de la Universitat, les seues reflexions, les indicacions que em feia, em van fer pensar. Aquella experiència em va estimular a cercar un nou camí d’experimentació. Foren mesos de treball intens que tingueren com a resultat  l’exposició de la meva nova obra a la sala d’exposicions del Casino Liberal d’Algemesí, amb el títol de Taques, on vaig mostrar una sèrie de pintures presentades al públic penjades sense bastidor ni enquadrament. Era un pas més enllà de l’obra anterior, lligada a un suport de tela o de fusta, on l’espectador-observador podia veure clarament la matèria en un estadi concret de forma i color, però sense cap tipus d’interferència.

Aquesta nova etapa en el meu camí de creació, l’he anomenada Taques, les quals van passar a ser les protagonistes de tota la meua obra i el nou camí cap on em vaig endinsar.

 Per què es decidí per aquesta via expressiva?

Vinc d’una família arrelada en la pintura mural –pintors d’ofici i  fabricants de pintura-. Durant la meua infantesa, he viscut, doncs, en contacte permanent amb el món de la pintura. Ja d’adolescent vaig tenir l’oportunitat de treballar com a pintor amb el meu pare, de conèixer gent d’aqueix món, d’assistir a fires de l’àmbit i d’interessar-me per tot allò que implicava innovació professional.

Després d’exercir més de 10 anys com a pintor mural (5 anys d’emprenedor autònom), animat per un amic pintor, vaig iniciar els estudis de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. M’hi vaig llicenciar onze anys després. Durant aquest llarg procés de formació, he compatibilitzat feina, vida matrimonial i estudis universitaris. A més, aquest període de vida intensa m’ha permès endinsar-me en el món de la creació i presentar-me a concursos de pintura. Ha estat una experiència vital que he assaborit al màxim.

Aquestes taques de pintura que formaven part de la meua infantesa i de l’adolescència han passat a ser els protagonistes, el motiu principal de la meva via expressiva. Sols matèria i color lliures de condicionaments.

"El meu artista preferit és Goya, va ser el primer pintor abstracte, sobretot en les seues pintures negres"

Quins són els seus referents (artístics, culturals, personals, etc.)?
En primer lloc, la vida en tota la seua plenitud i la natura com a model d’inspiració. Tracte de projectar mitjançant el color les vivències i les sensacions que tinc. Quan inicie un procés de creació artística, ho faig de manera intuïtiva, no conceptualitzada. El camí es va fent a poc a poc, sense tenir necessàriament un referent material o espiritual preconcebut.

M’agrada observar l’espectador i veure el que sent davant la meua obra. És molt divertit comprovar què és el que els suggereixen les formes i el color de les taques que veuen. De vegades, he pensat que seria molt interessant agafar un full i escriure tot el que la gent veu en cada una d’elles. Hi ha espectadors que són molt imaginatius.

A més d’aquests referents, hi ha pintors que m’interessen d’una manera especial. El meu artista preferit és Goya. És un pintor excepcional. Per a mi va ser el primer pintor abstracte, sobretot en les seues pintures negres. També m’interessa l’obra de Picasso, en especial els dibuixos, per la forma com fa el traç. Com a valencià que sóc, no puc deixar de costat Pinazo, amb aqueixes pinzellades abstractes que feia servir de maner magistral per plasmar la llum dels paisatges. 
Dels pintors més recents, he d’esmentar Sean Scully i Mark Rothko, dos grans artistes que sempre m’emocionen.

Considere molt important saber cap on van les tendències actuals. Procuro visitar exposicions de tot tipus d’art. Sempre és interessant i em dóna forces per continuar treballant. Considere molt important mantenir contacte amb els companys, organitzar visites col·lectives i intercanviar idees i opinions. Són activitats que enriqueixen i de les quals hom extrau un cúmul de conclusions.

Hi ha alguna cosa en la seua vida que t’haja dut a expressar-te així?
Com ja he dit abans, haver viscut l’ambient del taller del meu pare, que m’ha servit per millorar la tècnica del color i la capacitat expressiva. La paraula clau és taca, com ja he comentat. Veia taques a les mans, en la roba, per les parets i per terra, als poals bruts, en els papers utilitzats com a protecció... Per tot arreu hi havia taques, taques de pintura. Aquest era l’hàbitat en què jo em movia.

El fet de recrear-les de bell nou amb una dimensió definida, agafar eixes taques espontànies i anònimes i transformar-les en la màxima expressió artística fins a conformar una obra d’art, és per a mi un plaer.

"Al meu taller no hi ha el típic cavallet ni la paleta del pintor; hi trobaràs màquines, llaunes de pintura de grans dimensions, productes químics i tota mena d’eines de treball"

Parli’ns del seu treball de “taller” i del procés creatiu.
El meu taller, el microcosmos on jo desenvolupe la meua activitat artística, no és un taller convencional, sinó un lloc una mica desordenat i anàrquic. No hi trobaràs el típic cavallet ni la paleta del pintor. Hi trobaràs màquines, llaunes de pintura de grans dimensions, productes químics i tota mena d’eines de treball – algunes adquirides i d’altres inventades per mi– que faig servir per aconseguir textures i donar noves formes expressives a la matèria. El coneixements que m’aporten els anys d’experiència en la pintura mural també em serveixen per poder crear les eines que em permeten d’aconseguir resultats diferents i innovadors.

El taller és una nau industrial on també realitze amb els meus companys els treballs de l’empresa de pintura mural de la qual sóc el director-gerent. Aquesta duplicitat de funcions, la industrial-professional i l’estrictament artística, les desenvolupe en un mateix lloc. Per a mi és un gran avantatge.

La nau, a tots els amics artistes que vénen a visitar-me, els sembla el parc d’atraccions dels pintors, ja que troben  una mena de productes, ferramentes, màquines i, sobretot, un gran espai de creació, que els incita a fer coses, coses que ells no poden fer als seus estudis. En el meu cas, eixa mena de paranoia creativa consisteix a fer “pells” de pintura que acaben transformant-se en taques de gran format. Encara que he fet unes sèries de petit format, tasca que per a mi ha sigut molt gratificant.

Sembla com si volguera que el comprador d’alguna peça seua tingués llibertat per manipular-la, ja que pot tocar-la, fer-ne canvis, etc. Entre d’altres coses, perquè no està protegida per cap cristall...
Manipular-les, sí. Per això no m’agrada protegir-les amb metacrilat o vidre; per despertar la curiositat de l’espectador; que pugui apropar-se a tocar-les i olorar-les; així poder utilitzar a més del sentit de la vista  els de l’olfacte i del tacte.

És obvi que totes les obres no es poden manipular. Hi ha resines que es trenquen amb facilitat. D’altres, però, estan fetes amb una resina flexible d’alta prestació que sí que es poden manipular. De fet, durant el procés de creació, es produeix una manipulació contínua, quasi frenètica, de la peça: la voltege d’un costat a l’altre, a la dreta, a l’esquerra... És un no parar fins que done per finalitzat el procés de creació. Aleshores, passe a reforçar la part darrera col·locant-li una placa rígida que és la que permet subjectar-la a la paret.

Parli’ns de la presentació de la seua obra
La presentació és un aspecte important de l’obra. Com que les caixes de metacrilat no m’agradaven perquè deixaven les obres encapsulades, he estat investigant sobre packaging –al voltant de dos anys– per poder aconseguir la millor presentació de les obres. Fruit d’aquesta dedicació, utilitze un perfil d’alumini que sols deixa veure de front 1 mm, la qual cosa li dóna la profunditat necessària –en funció de cada obra– i permet poder-la ficar dins ben protegida.

A hores d’ara, estic fent una sèrie dins d’unes caixes d’embalatges de quadres que m’ha donat un company pintor d’Algemesí, el meu poble. El fet d’estar l’obra dins d’aquest calaix li dóna un altre olor i un altre tacte molt diferent al marc d’alumini que normalment fiquem com a protector de l’obra. A més a més, aquestes caixes tenen història, han estat portadores d’obres d’art durant els anys 80 i 90, i el desgast del temps queda reflectit en la fusta. La caixa ha passat de ser un embalatge a formar part de l’obra. En  aquest tipus de presentació estic treballant ara mateix.

Pepa Úbeda

Comentaris

#1
11 d'abril de 2017, 18.45 h

Ets un gran artista i millor professional, espere que segueixis així per molts anys, endavant! Molta Sort ;-)


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

5 -10 -20 -tots
1



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé
08003 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX


I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc