Dues figures cabdals en espais temporals diferents -Clavé en el segle XIX i Candel en el XX- influeixen en les classes populars decisivament. Josep Anselm Clavé connecta els obrers amb la Il·lustració promovent les societats corals i introduint per mitjà d’elles els corrents europeus que impulsen la creació d’estructures culturals i socials. L’extraordinari teixit que caracteritza Catalunya té les seves arrels en aquell impuls de ja fa un segle i mig. Francesc Candel es fa a si mateix a través del minvat associacionisme dels barris de Port, on arriba amb la seva família, atreta per les possibilitats de feina que generen l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i les obres del ferrocarril metropolità.
Clavé promou socialment i culturalment la immigració interior que arriba a la Barcelona industrial des de la Catalunya rural. Connecta amb ells als cafès i tavernes on va per guanyar-se la vida cantant. Arriba a la conclusió que alguna cosa s’ha de fer per resoldre la situació de misèria en què viuen i troba en la creació de corals l’eina necessària de promoció social. Candel coneix què és viure en una barraca o en els barris de cases barates, on arriben les onades d’emigrants que venen del sud. Hi ha feina, però no habitatges dignes. També hi ha promiscuïtat. La gent viu amuntegada en espais reduïts, minúscules casetes de cartró pedra. S’adona que Barcelona, que tot just comença a superar la Guerra Civil, amaga aquells barris rere la muntanya de Montjuïc. Troba en si mateix la capacitat d’explicar el que veuen els seus ulls i escolten les seves oïdes, malgrat el silenci que imposa el règim. No vol ser un jove que només espera i es posa a escriure el que passa on la ciutat canvia el seu nom, la novel·la que el fa conegut. Comença a publicar assíduament en la línia de denúncia que permeten els escassos espais de llibertat que deixa la dictadura, i crida l’atenció d’una certa intel·lectualitat antifranquista, especialment quan fa anàlisi social i prospectiva sobre aquells immigrants als quals defineix com Els Altres Catalans.
Candel ha publicat més de mig centenar de llibres, alguns d’ells memorables, però amb Els altres catalans l’encerta plenament en preveure que del mutu respecte i la tolerància entre la comunitat autòctona i els nouvinguts pot sorgir un model de convivència que serà la base de la Catalunya del futur. Els editors projecten eficaçment la seva obra, però si no hagués existit la xarxa d’associacions que va sobreviure la dictadura –xarxa que inicià Clavé creant societats corals–, Candel no hagués trobat la complicitat que necessitava per a que, mig segle després de la publicació del llibre, ho estiguem celebrant com un gran esdeveniment. Potser tampoc hagués estat tan eficaç la implantació del model de convivència que plantejà.
De Clavé a Candel és un homenatge a l’autor d’Els altres catalans de l’associacionisme i la cultura popular que aglutina l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català –recentment reconegut per la UNESCO– però és obvi que també és un gran reconeixement a l’obra i a la figura de Josep Anselm Clavé.
