“Le capital au XXIe siècle” és el títol original de l’obra de Thomas Piketty publicada per edicions Seuil. Es tracta d’un llibre de 970 pàgines, resultat de quinze anys de recerca i de l’anàlisi de tres segles d’història i de més de vint països. Al llarg d’aquest dens treball l’autor estudia, reflexiona i treu conclusions sobre una de les qüestions més transcendentals i més debatudes avui en el camp de la política i de l’economia: el repartiment de les riqueses.
Piketty entra de seguida en matèria, i ja a la introducció es pregunta quina pot ser l’evolució de la desigualtat econòmica a llarg termini si, com deia Marx al segle XIX, amb el temps i cada vegada més es produirà una acumulació de la riquesa en unes poques mans, o bé, com explicava Kuznets al segle XX, si el creixement, la competència i el progrés tecnològic conduiran espontàniament a una reducció de les desigualtats i una estabilització harmoniosa de la riquesa a les societats avançades. La conclusió de Piketty, tot i reconèixer que les respostes que aporta són imperfectes i incompletes, és que el capitalisme produeix mecànicament desigualtats insostenibles i arbitràries que qüestionen valors sobre els quals es fonamenten les societats democràtiques, com són el treball, el mèrit i l’esforç.
Paul Krugman, en el seu article “Wealth Over Work “ afirma, respecte de l’obra de Piketty, que sis dels deu americans més rics ja no són aquells emprenedors que amb esforç, imaginació i treball van aconseguir l’èxit, sinó que ho són els seus hereus, i que els fills de les elits econòmiques parteixen d’una situació d’immens privilegi. Com diu Piketty, Krugman conclou que el risc d’una evolució cap una oligarquia és real i hi ha pocs motius per a l’optimisme, i afegeix que alguns republicans no pretenen altra cosa que afavorir els interessos dels rics en front de les famílies ordinàries. La gran riquesa compra gran influència política, malgrat les intencions i els esforços del president Obama.
Manuel Pérez, brillant articulista de La Vanguardia, comenta la gran polèmica desencadenada en milers de blogs als Estats Units amb motiu de la publicació de la traducció del llibre del francès i com un debat entre economistes va convocar una tal magnitud d’assistents que es va haver d’habilitar amb urgència un sistema de retransmissió a un auditori addicional.
Thomas B. Edsall, al New York Times, dedica un llarg article a Piketty, en el que explica com desafia l’ortodòxia, tant de les dretes com de les esquerres, quan argumenta que l’empitjorament de la desigualtat és el resultat inevitable del capitalisme de lliure mercat i coincideix amb Branko Milanovic, economista del Banc Mundial, que tot i que es pot dubtar que el de Piketti sigui el millor llibre d’economia de les últimes dècades –atesa la gran quantitat de publicacions i articles que es publiquen–, sí que es pot afirmar que és una de les grans aportacions al pensament econòmic a l’entorn d’un tema de la més gran importància i actualitat. Edsall conclou que el judici final de la tesi de Piketty caldrà fer-lo en el transcurs del temps i que si té raó la desigualtat empitjorarà, cosa que farà més difícil d’emprendre qualsevol actuació preventiva.
El que sí que es pot afirmar ja és que l’OCDE critica l’excessiva concentració de riquesa, especialment la que s’ha produït els últims anys, i que l’Estat espanyol és també líder en aquesta desigualtat, com ho és en taxa d’atur i en pobresa.
Piketty afirma que la solució al problema no consisteix en confiar que el lliure mercat es s’equilibrarà en el temps, com somiava Kuznets, la solució ha de ser política i correspon al governs de prendre les necessàries mesures fiscals, socials i polítiques. I que el principal element de convergència, és a dir de comprensió i de reducció de les desigualtats, és el procés de difusió dels coneixements i d’inversió en les qualificacions i la formació.
El llibre de Zygmunt Baumann, “¿La riqueza de uns pocos nos beneficia a todos?”, editat per Paidós, acompanya la reflexió plantejada per Piketty. Bauman critica amb acritud l’afirmació que la manera d’ajudar els pobres a sortir de la misèria és permetre que els rics siguin cada vegada més rics i concreta algunes de les grans mentides que han conduït a aquella afirmació: que el creixement econòmic és l’única manera de superar els reptes i els problemes que genera la coexistència humana, que el creixement continu del consum és l’única fórmula per satisfer la recerca de la felicitat, que la desigualtat entre les persones és natural i això ens beneficia a tots i, finalment, que la competitivitat és la condició necessària i suficient de la justícia social així com de la reproducció de l’ordre social. A criteri de l’autor, davant de la situació actual insostenible cal emprendre les mesures polítiques per afrontar i resoldre el que en definitiva està conduint la humanitat a un gran desastre.
És imprescindible que el problema de la creixent desigualtat sigui encarat amb realisme i contundència per tots els governs. De fet, és el problema dels problemes i de la seva solució no depèn únicament el manteniment del tan europeu estat del benestar, sinó que en depèn, com afirma Bauman, el futur de la humanitat.
