|
La inauguració de la seu de la Unió per a la Mediterrània, ubicada en un espai tan carismàtic com el Palau de Pedralbes, aporta a la ciutat de Barcelona capitalitat respecte a les polítiques mediterrànies. Cap a la Ciutat Comtal avança la realització de la seva voluntat de projectar-se internacionalment. Pot ser que no es tracti d’un dels organismes comunitaris que mouen un aparell considerable de funcionaris aportant riquesa a la realitat local, com podria ser el cas de la ubicació d’alguna agència a què Barcelona ha aspirat infructuosament, més aviat es tracta d’una oficina diplomàtica projectada com un organisme. S’ha de valorar serenament que el Mare Nostrum dels romans continua essent un espai estratègic, molt especialment per a una Europa encara en formació com a col·lectiu plurinacional, que ha de tenir cura de la seva frontera sud per a preservar l’equilibri imprescindible.
Aquesta capitalitat —per molt simbòlica que sigui— ajuda a la projecció de Barcelona respecte a l’Europa que l’ha distingit, i també respecte al poder de Madrid que li ha donat suport, possiblement jugant a la teoria del contrapès que, generalment, practiquen els estats on dues o més ciutats poden aspirar per importància a la ubicació de l’aparell central de l’Estat. Poca burocràcia hi haurà a l’espai limitat que s’ocupa dins del Palau de Pedralbes, però el valor simbòlic de la decisió contribuirà a millorar l’autoestima dels ciutadans, cosa que políticament acostuma a ser rendible.
La idiosincràsia de Barcelona, per altra banda, la pròpia manera de ser dels catalans, el paper que la història ens ha atorgat, històricament mai ha estat vinculada a les estructures de l’Estat. El nostre model de societat és més aviat dinàmic, creatiu, ha estat capaç de promoure riquesa per si mateix, s’ha fonamentat en la dinàmica de la societat civil, fins i tot es pot dir que els catalans hem configurat una realitat nacional productiva, enfront de les estructures burocràtiques que administren la contribució a l’erari públic xuclant de la riquesa que genera la societat emprenedora.
Barcelona —i amb ella Catalunya— s’ha fet a si mateixa i, des de fa segles, no obstant la supeditació a un estat que l’ha utilitzat per a nodrir-se’n. Anem un segle enrere i encara ens trobarem una ciutat encerclada per les muralles, dominada des de les fortaleses del poder central de Montjuïc i de la Ciutadella. Va ser tan aviat com la pressió popular aconseguí enderrocar les muralles, quan la ciutat arribà a temps de sumar-se a un gran esdeveniment universal que s’iniciava. L’exposició universal del 1888, promoguda per l’alcalde Rius i Taulet, recolzat en la societat civil i una burgesia que s’havia fet potent amb la industrialització i la repatriació de capitals dels indians. Va ser una aposta arriscada, però l’èxit va fer que Barcelona es projectés al món i ocupés la Ciutadella on principalment s’ubicà l’esdeveniment. La segona gran empenta es produí amb l’Exposició Internacional del 1929 que transformà i ocupà Montjuïc, sense arribar fins al castell.
Pocs anys després, el Berlín on imperava el nazisme s’adjudicà els jocs olímpics que Barcelona havia somiat i l’Olimpíada Popular —que fou l’alternativa i la contesta de les forces democràtiques— s’enfonsà amb l’esclat de la Guerra Civil. Només trigà una mica més d’una dècada i mitja a plantejar-se una nova fita: el Congrés Eucarístic Internacional del 1953. L’Església i la burgesia del nacionalcatolicisme també necessitaven un somni i la Barcelona de l’alcalde Porcioles va promoure l’esdeveniment que beneficià la ciutat amb la construcció d’habitatges socials, com una solució a les onades d’immigrants que arribaven del sud d’Espanya fugint de la misèria social.
Els Jocs Olímpics de l’alcalde Pasqual Maragall —amb l’assessorament de Samaranch, sobrevivent de la desfeta del falangisme— van posar definitivament Barcelona al món i la convertiren davant la mirada del turista en «una de les ciutats que és obligat visitar». Maragall va obrir la ciutat al mar.
El segon intent maragallià, el Fòrum que havia de ser «de les cultures», va urbanitzar fins els límits del terme municipal, allà on tants republicans van perdre la vida, en un intent d’acabar la ciutat que encara avui es concreta. El Fòrum potser no va ser el que havia de ser, però el ciment i l’asfalt han portat l’avinguda Diagonal fins al límit de la ciutat, que és la demostració, una vegada més, que Barcelona necessita grans esdeveniments per a desenvolupar-se. Potser també ho necessiten els polítics per a projectar-se cap al futur, com pot ser el cas de les Olimpíades d’Hivern que planteja l’alcalde Hereu, però ens hem de plantejar si podem imaginar Barcelona sense l’allau de turisme que ha aportat la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La crisi econòmica seria galopant. No en tindríem prou amb «la ciutat de fires i congressos» impulsada per la gent de la Lliga, com ara Puig i Cadafalch, promotor de l’Exposició Internacional del 1929, i la que col·laborà amb les institucions franquistes, malgrat que la proposta ha acabat donant uns grans resultats amb l’atracció de visitants d’elit.
Ara ens ha tocat ser la seu de la Unió Europea per a la Mediterrània. La ciutat seguirà lluint a nivell internacional. Serem a l’agenda d’alguns dels grans mandataris, potser torni el president Obama a visitar la ciutat que l’enlluernà, potser coincideixi amb Woody Allen i l’alcalde de Barcelona els porti a passejar pel passeig de Gràcia. No sabem si en fer d’amfitrió tindrà present que allà mateix hi havia els Camps Elisis, una altra iniciativa de la societat civil, on Josep Anselm Clavé organitzava festivals als quals acudien multituds de cantaires d’arreu de Catalunya que les famílies de barcelonins acollien en les seves cases generosament. Potser d’aquells festivals sorgí la predisposició per a organitzar grans esdeveniments. Ja des d’aleshores, per al conjunt de catalans, Barcelona és capital.
|
|
