|
Aquest any es commemora el centenari de la naixença d’un gran historiador català com fou Jaume Vicens i Vives (Girona 1910 – Lió 1960) que impulsà la descripció de la història de Catalunya amb criteris moderns, és a dir, sense oblidar els factors econòmics i socials, apart dels polítics que emmarquen la trajectòria d’un poble. Fou un gran modernitzador en la manera d’acostar-nos a la història per a millor comprendre-la.
Deixà un conjunt d’obres que, directament o a través dels seus deixebles, ens han donat una visió clara i completa de la nostra història al llarg dels mil anys d’aquest poble amb consciència de nació a què pertanyem.
Segurament, una de les millors obres que ens deixà fou l’assaig Notícia de Catalunya, publicat el 1954 i des d’aleshores reeditat contínuament i que avui segueix essent de lectura recomanada a tothom. Doncs bé, la primera recomanació que fa Vicens i Vives en aquest llibre és que ens cal “conèixer-nos”, és a dir, saber quina ha estat la nostra història i diu: “Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la Societat Occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis.”
Per a aconseguir aquest objectiu i fer-lo realitat en cada generació, cal l’aportació del teixit d’entitats culturals que hi ha a Catalunya. Durant molts anys la transmissió de la història de Catalunya fou feta sobretot en el marc d’aquestes entitats. Viviem en un marc polític advers i les entitats feien aquest treball que qualificàvem de suplència i ho feien contínuament, amb esforç i amb entusiasme.
La història de Catalunya, que era impossible de conèixer a l’escola perquè la dictadura ho prohibia, era ensenyada en les entitats culturals en forma de cursets i de conferències. Aquesta aportació fou vital per a mantenir el coneixement de la història en el nostre poble. Ara que el marc ha canviat i que fa anys es restablí la democràcia i l’autonomia comprovem que els tombs que ha fet l’ensenyament i concretament el de la història de Catalunya ens situen en una circumstància en la qual per imperatiu de normes i criteris absolutament discutibles la història de Catalunya ha pràcticament desaparegut com a ensenyament concret de les escoles i s’ha submergit en una àrea dita social, en la qual desapareix.
Davant d’aquesta curiosa i preocupant evolució que afecta al coneixement de la història de Catalunya i mentre no es corregeixi cal que les entitats culturals tornin a oferir cursos per al coneixement de la nostra història, explicant amb claredat la vida del poble català al llarg dels deu segles d’existència. Aquesta és una necessitat que torna a ser indispensable.
La recomanació de Vicens i Vives dient-nos que ens cal “conèixer-nos” és d’interès permanent i la marginació que avui viu en l’ensenyament ho fa especialment necessari. I com fou en altres èpoques, l’eina important que Catalunya té per a fer-ho realitat és el teixit d’entitats culturals. Aquesta és una activitat que les entitats han de tornar a oferir com una de les responsabilitats a què cal respondre sense esperar canvis legislatius, perquè entretant creix el desconeixement sobre el que ha estat el conjunt de la nostra història en els deu segles que, per ara, hem recorregut.
|
