|
 Una visita —auspiciada per la Secretaria de Política Lingüística de
la Generalitat de Catalunya— d’empreses catalanes dels sectors editorial, lingüístic i periodístic a Montpeller i Besiers (Llenguadoc) els dies 6 i 7 de maig passat va servir per a conèixer diversos aspectes del moviment cultural occità: es va visitar el Teatre de la Rampa, la Ràdio Lenga d’òc, la Casa d’Occitània, el Centre de Formació Professional Occità, l’editorial de llibre infantil i còmic La Poësia, el CIRDÒC (Centre Interregional de Desenvolupament de l’Occità) i l’empresa de samarretes i productes reivindicatius occitans Macarèl. El president de la confederació occitana de les escoles Calandretes va fer una bona explicació del funcionament d’aquesta cinquantena d’escoles de primària bilingües que hi ha escampades per la Provença, el Llenguadoc, la Gascunya, la Guiana, el Llemosí, l’Alvèrnia i el Delfinat. El dia 6 al vespre, la Sala Rabelais va acollir la vetllada Lectura e Oc, amb la intervenció dels alumnes de les tres calandretes de Montpeller i del cantant, ja mític, Claudi Martí.
Certament, Occitània és per als catalans una realitat tant desconeguda com propera. I complexa. Fa goig de comprovar que hi ha un munt d’iniciatives que malden per reivindicar una cultura i una llengua germanes de la nostra. Al llarg de la història hi ha hagut una gran relació entre els països occitans i els catalans. Però la història i la llengua dels uns i dels altres han seguit sendes diferents. Tan diferents, que encara avui els occitanòfons no gosen adreçar-se a un desconegut en la seva llengua per la por que aquest no els etzibi el clàssic «ici on parle français».
Seria important, però, que, cada vegada que es convoqués un acte occitanòfil, no s’abaixés la guàrdia i es fes tot sencer en occità. No és comprensible que, en l’acte de les calandretes de Montpeller que hem esmentat més amunt, els mestres que van prendre la paraula en la presentació ho fessin en francès, atenent a la possibilitat que els pares dels infants que omplien el teatre no entenguessin l’occità. I que una mestra que va començar en occità fos dissimuladament comminada a prosseguir en francès. Si les calandretes són escoles privades gestionades pels pares que fomenten l’occità en l’aprenentatge de les assignatures, és evident que aquests pares poden arribar a entendre (encara que no copsin del tot o mínimament la llengua) que l’acte es dugui a terme únicament en llengua occitana. Si no, malament.
Si volem que la llengua occitana, amb un passat i un present literaris tan valuosos, sobrevisqui a l’embat quotidià del francès, cal que l’occità sigui la llengua vehicular (fins i tot de manera intransigent) en els espais i els àmbits netament occitanòfils.
|
