|
La tecnologia i la voluntat política han fet accessibles als catalans les televisions autonòmiques de les Illes i el País Valencià. No hi ha la desitjada reciprocitat a causa de l’obstinació política, però ara mateix ja és per a molta gent un plaer sintonitzar unes televisions que es fan amb altres accents, aportant diversitat en el si de l’extens vano de la nostra parla. Formem part de la mateixa cultura, tot i reconeixent la pluralitat de sensibilitats. L’arribada de les cadenes valenciana i balear a la sala d’estar de les nostres llars és un regal de les noves tecnologies. Tot aquell que estima la cultura mai no tancarà una finestra que aporta coneixement. No són pocs els que han posat IB3 i Canal 9 a la sintonia dels seus receptors al costat de les emissores de la Televisió de Catalunya. Es tracta de dos models diferents de TV3; malgrat això, ha crescut l’oferta. Podem triar.
Lluny de la televisió antropològica que alguns desitjaven, la Televisió de Catalunya ha desenvolupat un model propi. Els gestors del centralisme volien una televisió farcida de folklorisme a la catalana, ni s’imaginaven una televisió que es plantegés com a objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. La qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques han guanyat una multitud de premis, com els han guanyat els telenotícies i la majoria de programes informatius. El senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica. En contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. Hem de dir que aquesta fou una causa principal del naixement de l’Ens de Comunicació Associativa: per a fer saber als quatre vents que la cultura popular existeix. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència.
L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa «Nydia» són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què «si no surts a la tele no ets ningú», per molt que moguis una gentada que omple de gom a gom una gran plaça, reuneixis una multitud de músics o omplis de gegants un estadi... És ben igual. La tasca de l’Ens, seguint l’estratègia de la pluja fina, ha estat molt positiva per a anar modificant aquesta situació que també s’ha anat produint en alguns altres mitjans de comunicació. Precisament TV3 ha trencat aquest esquema coincidint amb la incorporació de Mònica Terribas a la direcció. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat el món coral des de Casal Rock..., els telenotícies han entrat sense complexos a les festes tradicionals; fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció.
Hem superat la por de fer una televisió antropològica? La televisió valenciana té els seus pros i contres. Segurament ens agradaria d’una altra manera, però ara que la veiem podem esmentar-ne alguna virtut, concretament a les sèries dramàtiques —els fulletons que tan populars ha fet TV3— ens mostra el País Valencià sense complexos: hi ha cooperatives, bandes de música, ateneus... La vida de «L’Alqueria Blanca» —sèrie recentment guardonada— passa en alguna d’aquestes institucions de fort arrelament popular. Cal dir que ens han passat la mà per la cara explicant les coses com són. En contrast, la gent de «Ventdelplà» viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Podríem citar algunes altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. Per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? És més fàcil escoltar el flamenc i moltes altres expressions que ens han vingut de fora. És com si ens estiguéssim desintegrant. Amaguem les nostres danses tradicionals —potser per a no ofendre?—, mentre s’ensenyen les sevillanas com si fossin una dansa implantada a Catalunya.
Els valencians poden presumir de més de cinc-centes bandes de música i han situat un dels seus fulletons en una d’aquestes societats musicals. Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són com una Catalunya que no existeix.
|
